dilluns, 27 de desembre de 2010

No podré fer mai un numeret com déu mana

Això de reciclar, per exemple. Jo compleixo, però no em crec res. Ni una mica. Quina adrenalina, l’home del cinquè segona: estava tan enfadat, després d’un dinar de Nadal de només parlar d’injustícies politiqueres, que va marxar corrents de casa amb les escombraries del dia, va agafar l’ampolla de cava del brindis i, en ple atac de còl·lera, la va llençar al contenidor groc del plàstic. Foteu-vos, fills de puta, va cridar.

Quin home! M’encantaria poder deixar-me dominar d’aquesta manera pels meus impulsos.

Però jo no. Conec els meus límits i els meus contorns i sé que sóc d’un racional que no veas. Gairebé sense instints. I per això la meva amiga més amiga se’n riu i em diu que no tinc sang a les venes.

En el camí que va des que sents les coses fins que els expreses, me les qüestiono tantes vegades, que perden el sentit.

I així no hi ha manera. No podré fer mai un numeret com déu mana.

Alguna vegada que m’he enfadat, m’he trobat, al cap de pocs segons, abstreta, mirant com s’enfada una altra noia. Quina sorpresa quan me n’adono: porta les meves arracades.

diumenge, 28 de novembre de 2010

Somnien amb fosforescències milers d'habitants.

Les notes agudes se’m fan molt molestes. I també si hi ha molta llum i la finestra està oberta. Com avui. Que a fora fan sardanes de mentida i tot reflexa aquest groc fluorescent malalt.

Sento les passes de la gent. Que van a l’hora, com un exèrcit. Un-dos. I trepitgen coses. I, amb sort, faran el vermut amb uns amics després d’anar a votar. I prediccions. I n’hi haurà un que en sabrà més que els altres. Aquest és el que em cau pitjor. Per plasta.

No sé quina mena de cosa som, brindant amb la sang dels altres.

El que em fot és que ja veig que hauria d’estar contenta: el meu IP ha estat seleccionat i m’ha tocat un cotxe. I, si volgués, podria dir, perfectament, el número de zebres que veig i quantes potetes té l’elefant i forrar-me...

divendres, 12 de novembre de 2010

Entre altres coses

Les teulades serveixen

perquè no marxin volant els secrets

de dins les cases.

dimarts, 26 d’octubre de 2010

2

Em miro al mirall de l'armari, atentament. M'hi acosto fins a tocar. I em fixo en els ulls, que es van ajuntant fins que són un.
Després me n'allunyo. I em miro de cap a peus unes quantes vegades.

Trobo que no em concorda cos i ànima.

Estic segura que es van equivocar de capsa.
Ni cap a bé ni cap a malament, eh, però estic segura que hi hauria d'haver una relació que en el meu cas no hi és.

M'imagino que em trucaran un dia qualsevol i em diran: Hooola, miiira, que acabem d'adonar-nos que hi va haver un error el dia del repartiment de cossos, i et vem donar el d'una altra.
I jo diré: Ja m'ho semblava a mi.
I m'explicaràn que el meu el té una tia que es diu Laura noséquènoséquantus que viu a Lisboa. Però que ara no hi ha res a fer, "ens sap molt de greu".
I jo diré que no passa res, però que gràcies per avisar-me perquè ara entenc moltes coses.

I un dia que m'atreveixi, la buscaré al facebook.

divendres, 22 d’octubre de 2010

Ítaca

Després de noséquants anys de preparació, Roald Amundsen i quatre expedicionaris més van ser els primers homes en trepitjar el Pol Sud. L’octubre de 1911. Amb quatre trineus i cinquantamil gossos.

Els gossos no eren seus: el govern danès els els va deixar.

Arribar fins allà, evidentment, era duríssim. Però els cinc havien tingut una vida de plena dedicació per acomplir aquella fita.


Es veu que, quan per fi hi van ser, tot era blancor i eternitat.

I es van mirar entre ells fent cara de: “iaraquè?”

I l’Amundsen va dir: “un piti i tornem?”

I van dir que vale.

diumenge, 10 d’octubre de 2010

El meu amic Martí Molina és papissot. I què passa?

El meu amic Martí ha fundat l’Associació en Defensa dels Papissots del Món (ADPM).

A ell lo de papissot li ve de família: per part del seu pare ho són tots des de segles enllà. En dinars de Nadal i celebracions d’aniversari juguen a demostrar que són de la gran nissaga dient frases difícils que tenen moltes esses. Serà més aplaudit qui les digui pitjor: “Tu etz Molina de cap a peuz”.

El Martí sap, però, que no per tothom és un orgull. Que molts papissots han de passar per infanteses dures plenes de mofes i discriminacions. I per això ha fundat l’ADPM, per lluitar per la normalització de tal manera de parlar.

M’ha explicat el Martí, que un dels plans secrets que tenen a l’associació és canviar totes les cintes de veu en of que hi ha als metros, trens, cinemes, teatres...per grabacions on parlin papissots:

“Ziuzplau, zeguin alz zeuz zeientz, en breuz momentz comenzarà l’ezpectacle.”

“Ziuzplau, no creuin lez viez, zi han de canviar d’andana fazin zervir el paz inferior.”

“Per la zeva zeguretat, aquezta eztazió eztà dotada de càmerez de videovigilànzia.”

(...)

I a mi m’ha semblat súper bona idea.

divendres, 8 d’octubre de 2010

1

Em quedo fascinada perquè la dona de la taula del costat nostre és idèntica a la Concha Velasco. En sèrio. La meva amiga més amiga veu que no l’escolto i em pregunta que què passa. I jo li faig un gest amb el cap en direcció cap a la taula veïna.

Sort que la còpia de la Concha Velasco parla animadament amb l'home d'ulleres i no s’adona de la poca discressió de la meva amiga, que mai no ha tingut la virtut de la subtilesa.

I jo dic: són iguals, i ella em diu: què fort. I riem una mica.

Després, tornem a la conversa d’abans, demanem un altre cafè, ens expliquem misèries, acabem els paquets de tabac i diem que deixarem de fumar.

Convido jo. No, jo. Vale.

I quan sortim del bar em diu: Ostres, potser ho era. I jo li dic: Home, vols dir? I ella em diu: Li hauríem d’haver demanat un autògraf. I jo em moro del riure: Tia, ets una cutre: que anuncia les tena lady, eh! I ella em diu: De veritat?, l’Andreu Buenafuente anuncia les tena lady?