dilluns, 27 de desembre de 2010

No podré fer mai un numeret com déu mana

Això de reciclar, per exemple. Jo compleixo, però no em crec res. Ni una mica. Quina adrenalina, l’home del cinquè segona: estava tan enfadat, després d’un dinar de Nadal de només parlar d’injustícies politiqueres, que va marxar corrents de casa amb les escombraries del dia, va agafar l’ampolla de cava del brindis i, en ple atac de còl·lera, la va llençar al contenidor groc del plàstic. Foteu-vos, fills de puta, va cridar.

Quin home! M’encantaria poder deixar-me dominar d’aquesta manera pels meus impulsos.

Però jo no. Conec els meus límits i els meus contorns i sé que sóc d’un racional que no veas. Gairebé sense instints. I per això la meva amiga més amiga se’n riu i em diu que no tinc sang a les venes.

En el camí que va des que sents les coses fins que els expreses, me les qüestiono tantes vegades, que perden el sentit.

I així no hi ha manera. No podré fer mai un numeret com déu mana.

Alguna vegada que m’he enfadat, m’he trobat, al cap de pocs segons, abstreta, mirant com s’enfada una altra noia. Quina sorpresa quan me n’adono: porta les meves arracades.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada