diumenge, 20 de novembre de 2011

La condemna

A mode assiri, estimat, esculpir-te en aquest mur d’entrada. Però no els teus cabells que s’ondulen, ni el nas prominent, ni l’intent d’una barba. Agafar fort l’escarpa i, en la pedra que perdura, picar-hi el que ets de veritat, l’essència eterna i original que et defineix -a tu, però també a d’altres-. I és que, amor meu, existeix un arquetip immutable que mira amb els teus ulls i que m’agafa igual les mans a tocar el vespre. Que té la mateixa veu i diu les mateixes coses amb un convenciment molt ferm.
I així, disset dissabtes d’estiu de conversa distesa ric d’una broma que fa un home que s’empassa el fum d’un cigarret. I vola, vola, fum i home. I jo molt quieta visc l’espera, i de la porta del darrera, en surt un paradigma nou.
Divuit.
Repassar errors i repetir alegries. I tenir els debats de sempre entrada la matinada, en que ja sé què em diràs i contestaré infalible. Creuar la plaça dels coloms, fer-nos alguna promesa, i la foto en que fas veure que parles amb una estàtua de ferro, de l’Antoni Gaudí, o de qualsevol altre geni.
Però no em miris així, acceptem el que ara ens toca amb empenta. Il•lusiona’t com si tot et vingués de nou i no sabessis el final d’aquesta història. Que només ens és donat això: una infinitat d’exemples.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada