divendres, 28 de desembre de 2012

Favors

A Panamà dormíem 12 en una habitació.
A sobre del meu llit hi dormia la Monique, que era francesa i tenia els cabells infinitament llargs.
Tota
ella
era
aquells cabells que s'ondulaven
i li regalimaven per l'esquena.
I amb la mà se'ls estirava,
i s'embolicava un dit tot de cabells, i n'hi sobraven,
i se'ls posava darrera l'orella, i l'hi queien,
i amb tota la mà se'ls apartava dels ulls,
i ara es feia una cua,
i ara canviava d'idea.
I quan vam anar a sopar,
sense adonar-se'n,
sucava els cabells a l'amanida.

Abans d'anar a dormir se'ls va raspallar tanta estona que vaig voler llançar la pinta per la finestra.

I quan ens vam estirar al llit els cabells li sortien per dalt i semblava que la llitera tingués un serrell.

A mitja nit
vaig recordar
que a dins del necesser
portava
les tisoretes
                de tallar les ungles. 

dilluns, 10 de desembre de 2012

Com mig centpeus travessant-me el ventre

Tinc una cicatriu molt vella
que em miro amb un amor
que ningú entén.
Però és que no saben que penso 
que, si malgrat els segles
ens posessin de costat,
a partir d'on la meva s'acaba
seguiria la teva meitat.

divendres, 7 de desembre de 2012

Terapia

Primero estás tú, testaruda como una ola, como una enredadera que va ahogando el árbol dándole vueltas, como una boa constrictor, pero tan lenta que ni te das cuenta. A fuera palmeras, el sol naranja en el mar y veinte mil animales y plantas. Tú como parte enanita del mundo o el mundo como parte enanita de ti. Cada día decidirse, como si importara.
Hay enfermedades autoimmunes de la mente, pero todavía no las han descubierto. Son como un carcoma, y ya me dirás a dónde vas con el alma lleno de agujeros.

Veinte mil
vuitres
masoquistas
se comen las uñas
hasta los brazos
(luego piensan un siglo entero en lo que han hecho).
Ya podrían ser más prácticos.

Después están los demás, con sus otras dolencias más o menos graves, hablándote sin esconderlas. Chocando unos con otros en la Avenida Central,

Veinte mil
girasoles
ciegos
dan vueltas siguiendo su objetivo
sin mover los pies del suelo.
Ya podrían aprender de sus semillas.

Veinte mil
pericos
sordos
repiten una vez tras otra
ser sabios y libres
(como "hijos del viento").
Ya podrían ser totalmente mudos.

Chocando unos con otros en la Avenida Central, digo, los egos enfermos ponen su mejor cara.

Ayudar en los males ajenos cura los propios. Cada cual con el mal de otro, y Dios con el de todos.

diumenge, 4 de novembre de 2012

Ciencias y naturaleza

Las rojas son rojas
las violetas azules
i les orquídies semblen vulves de iaia.

i ho sé segur perquè em vaig passar 4 hores al jardí botànic.
276 fotos.
1 jardí japonès.
1 família alemana: ara ens avançaven, ara els avançàvem.
1 jardí de cactus.
2 biòlegs rossos amb els cabells llargs.
nòvius amagats.
1 jardí de palmeres.
1 estany de nenúfars.
1 botiga de records: didals, samarretes i campanes florides.

Infinites gotetes condensades s'arrapaven a les llengües que són les fulles.
Si véns et portaré pel camí de la selva humida,
i quan respirem tan quiets, amb tots els sentits oberts,
ens inundarem de vida.

A la ciutat uns capgrossos ballaven música tradicional, uns scouts cantaven l'himne nacional i dotze peregrins entraven de genolls a l'església. El taxi esquivava peatons i derrapàvem, del vidre penjava una estampa de jesús i de la verge, a la ràdio deien que el Saprisa estava jugant fatal i se'n reien. Jo me'ls imaginava com hienes fumant puros en un estudi pudent. I així de cop, com un mal vent, em va venir una pena grossa.

A vuit mil quilòmetres la Marta posava música a uns vídeos que vam fer quan ens van deixar la furgoneta, estàvem molt guapes perquè érem felices. La Bruna girava el cap endarrere i jo treia el cap per la finestra, i veia els camps, i la Marta mirava la carretera concentrada. Tot plegat semblava que alguna de les tres ja s'hagués mort. La Núria sortia del cine i l'Elisabet entrava a la city per la ronda de dalt. Ma mare també conduïa, nocturna, pels camins de terra que porten fins al mar, i escoltava el cedé que li vam fer abans de marxar. Els que sempre ballen ballaven a l'ateneu que em té el cor robat, i de banda a banda penjaven fileres de bombetes blanques. Els que mai no ballen bevien cervesa en gots de festa major, recolzats a la paret del final. Vosaltres, fent el trivial de dissabte al vespre, us aixecàveu de la taula a descansar cinc minuts, enceníeu cigarros i miràveu a fora pel vidre gran, acabàveu de perdre el quesito que us faltava per fallar l'única pregunta de tota la partida que jo hagués encertat.

dijous, 25 d’octubre de 2012

Per les rutes amigues

Aquests homes que recullen plàtans al sol
em semblen formigues que algú va socarrant amb una lupa.
M'ho miro des de l'autobús, que té els vidres entelats de calor.
Sua l'autobús,
suen els bananos,
suen els homes que treballen als bananos
i suen les cases d'uralita dels homes que treballen als bananos,
unes bombolles grises que fan xupxup i regalimen tòxiques
(a la cantonada un gos i un bebé que gateja llepen les gotes que van lliscant).
La Yamilet, una jubilada encantadora que seu al meu costat, es descorda els botons del coll i es venta amb un prospecte del banc que ha trobat pel bolso.
Hi ha tantes vides possibles que m'agafa vertigen.
I tot és tan tan així com podria ser tan tan d'una altra manera.

Al campament soparé plàtan fregit pensant en els homes formiga
i després, que ens hauran preparat nit de discoteca com a les colònies del cole, les ballaré totes amb la Yamilet.

divendres, 19 d’octubre de 2012

Enyorança amarga de la terra

El metge passejava per la coberta, esquivant els cossos dels mariners morts, i anotava en una llibreta: quaranta-u, quaranta-dos, quaranta-tres. Havien perdut a més de tres quartes parts de la tripulació, estesos amb els ulls en blanc sobre la fusta xopa. El doctor va examinar els cadàvers musculosos i morenos: l'estat de les mucoses, la rigidesa corporal i la dentadura, i va escriure al costat del quaranta-tres el diagnòstic: escorbut.
Mal de mar, va dir-li al capità, i així quedà per a la història.

Jo sé que s'equivocava: era mal de pàtria.

dissabte, 29 de setembre de 2012

És a vostè a qui es fan les confessions?

No sé com ha pogut passar però m'han confós amb un dels seus. Li prometo que jo mai no he estat conscient de dir mentides ni estafes, que no puc entendre quan exactament va començar la impostura, que m'hi he anat trobant així, que vaig adonar-me'n de sobte. I cregui'm: des d'aleshores se'm menja la culpa.
Estàvem en una soda bevent vi i menjant formatge. L'Ulisses parlava de la poesia mexicana mentre la Maria explicava històries de quan va estar a la presó de Panamà. Les veus dels altres es solapaven, tots tenien tantes coses a dir!, de quan els van segrestar uns guerrillers al desert, de quan formaven part del ballet rus, de l'època daurada de l'espiritisme al Brasil i de la volta al món amb barqueta de vela.
Arribats a aquest punt, senyor, he de confessar què és el que va veure la meva ment -sempre tan lleugera- al sobrevolar la taula: va trobar-me a mi completament muda. Fent que sí que sí, que aquestes coses passen. Jo. Jo que tinc por si és de nit i vaig sola, que ploro les tardes dels diumenges, que em marejo al cotxe.
De veritat que no he pretès mai ser allò que no sóc, que ha sigut accidental, que una cosa va portar a l'altra. Ai senyor, m'he barrejat amb els orfes nòmades del meu temps, que fan cançons o pinten quadres, que han menjat del seu art o que s'han mort de gana. Jo. Jo que pateixo per tot, que sóc més de pensar que de viure, que dubto catorze vegades del meu nom i de la meva forma...
És per això, senyor, que he vingut a entregar-me.

divendres, 13 de juliol de 2012

El hombre que arrasaba bibliotecas

Pues claro que hay que guardar buenos libros para los momentos difíciles. Para leer en los parques a más de ocho mil quilómetros, para las salas de espera. Pero a veces a uno le da como prisa y qué manía de pasar las hojas así volando, que la pobre Aurora casi se cae de la página. Pues claro que hay que comer despacio, que sino se  te juntan las espinacas con las fresas. Y hacer una especie de plan de pensiones del placer. Y entender que ya es muy tarde, y que el capítulo veintidós lo empezarás mañana aunque sea tan corto. Bajar las persianas y apagar la luz achicharrante del flexo y, bueno, por supuesto, soñar con Olivia y sus largos pendientes.

diumenge, 24 de juny de 2012

Petardes

La cortina de flames
i el mar darrera vessant
per totes bandes.
La cua de la lluna clavant-se al cel
i aquestes estrelles de mentida,
de vint duros,
de joguina,
crepitant exagerades,
fingides i forçades,

com si fós tan fàcil esclatar
a mans d’un altre.

(Sant Joan 2011)

dissabte, 2 de juny de 2012

Títol 1: Alerta

Títol 2: L'any que ve hi haurà un overbooking de tios buenos fent una ruta, en plan motxilero, per Sud Amèrica.
Títol 3: Tots s'han après el mateix rotllo.
Títol 4: Amb mi funciona.

dilluns, 21 de maig de 2012

El problema de la Ivette

El problema de la Ivette és que li encantaria viure en un món de cases de pedra però se n'està fent una de fusta. No sé si m'explico. Per tot allò que la fusta és més barata, més pràctica, més còmode.
I això, suposo que ja ho veus, és només un exemple.

dijous, 17 de maig de 2012

Escriu per redimir-se

La meva amiga més amiga, quan té una estona lliure i avorrida, es dedica a teixir una catifa amb sanefetes daurades i escenes de la guerra dels trenta anys. I l'hi va molt bé perquè abans de fer una passa deixa anar el tros recent fet i així no toca mai amb els peus descalços el terra, que es veu que és una mania de la seva àvia.
El ritme de creació diu que normalment és bastant lentot, però de vegades li passa que s’accelera i avança molt de cop i després no sap què fer-ne de tanta catifa per tant poc caminar. I llavors és quan ve el desastre: que la catifa cau per on no ha de caure, aixafant flors i arbustos que estimava, i ella, al no veure res, passa per sobre i ho trepitja tot.
En un principi mai no passa res, es mira els peus amb l’alegria de qui acaricia vellut nou, però sempre arriba el dia en que se’n recorda de les flors, o se les troba a l’autobús, i llavors té molta nostàlgia, es sent bastant culpable i escriu per redimir-se.

divendres, 20 d’abril de 2012

El teu show

No sé qui em fa més pena: si el Truman o tu,
que et penses que tothom està pendent del que fas
però no et mira ningú.

diumenge, 8 d’abril de 2012

Señor, hay una larga cola de niñeras aguardando, ¿las hago pasar?

Hi ha una fila molt llarga de dones davant de casa seva. Mira, la cua fa la volta per davant de l’escola de ballet, perquè m’entenguis. Les dones pugen la rambla com en processó i s’hi afegeixen.
Sort que coincideixen en l’espai però no en el temps, sinó es trepitjarien les sabates i s’estirarien els cabells.
N’hi ha sis que porten un ram de flors, una altra que porta un poema, disset li han fet un cd, una vol deixar-li el llibre que li ha canviat la vida i tres van sense calces. Ell de tant en tant obre la porta i fa passar la següent, agafant-la tendrament d’una mà i mirant-la als ulls.
Jo, tan educada, dic “qui és l’última?”, fingint que m’és igual que hi siguin, i m’arrepenjo a la paret de la perruqueria del costat de l’escola de ballet, a esperar.

dilluns, 27 de febrer de 2012

L'incendi

Hi haurà un moment en que tot es tornarà patètic, però encara no. Espero, per aleshores, tenir a la punta de la llengua un poema i que quan em miris amb desesperança te’l reciti alleugerida.

M’imagino trista buscant un bon lloc on cosir-me l’ànima per no desaparèixer: al mirall del marc de plata, a la butaca verda, a l’elegant làmpada del menjador… I sé que, com que no trobaré el lloc idoni, em compraré un penjador de barrets que col•locaré a l’entrada.
Ja tranquil•la, treuré la pols dels braços de fusta, com branques polides, i m’hi veuré abraçada invisible, per sempre més, mirant com entreu en corredissa, rebent el bombí dels diumenges i sentint l’olor de les vostres jaquetes.

Després hi haurà un moment en que tot es tornarà certesa, però encara no. Espero, per aleshores, tenir arraconada prou llenya i diaris per encendre un foc al pati. Sí, per cremar-m’hi tota jo, però també per cremar-hi el penjador: de tan valenta que seré ja no el voldré per res.

dilluns, 9 de gener de 2012

tu tampoc saps ben bé de què et parlo

La Clara em va dir que l’Edu li va dir que l’amor és que t’importin una puta merda els Oasis i te’n vagis a Oslo a veure’ls en concert.
La Clara em va dir que això no és amor sinó haver-se convertit en un burgès fastigós, però ja sabem que ella fa temps que va perdre el romanticisme.