dissabte, 29 de setembre de 2012

És a vostè a qui es fan les confessions?

No sé com ha pogut passar però m'han confós amb un dels seus. Li prometo que jo mai no he estat conscient de dir mentides ni estafes, que no puc entendre quan exactament va començar la impostura, que m'hi he anat trobant així, que vaig adonar-me'n de sobte. I cregui'm: des d'aleshores se'm menja la culpa.
Estàvem en una soda bevent vi i menjant formatge. L'Ulisses parlava de la poesia mexicana mentre la Maria explicava històries de quan va estar a la presó de Panamà. Les veus dels altres es solapaven, tots tenien tantes coses a dir!, de quan els van segrestar uns guerrillers al desert, de quan formaven part del ballet rus, de l'època daurada de l'espiritisme al Brasil i de la volta al món amb barqueta de vela.
Arribats a aquest punt, senyor, he de confessar què és el que va veure la meva ment -sempre tan lleugera- al sobrevolar la taula: va trobar-me a mi completament muda. Fent que sí que sí, que aquestes coses passen. Jo. Jo que tinc por si és de nit i vaig sola, que ploro les tardes dels diumenges, que em marejo al cotxe.
De veritat que no he pretès mai ser allò que no sóc, que ha sigut accidental, que una cosa va portar a l'altra. Ai senyor, m'he barrejat amb els orfes nòmades del meu temps, que fan cançons o pinten quadres, que han menjat del seu art o que s'han mort de gana. Jo. Jo que pateixo per tot, que sóc més de pensar que de viure, que dubto catorze vegades del meu nom i de la meva forma...
És per això, senyor, que he vingut a entregar-me.

1 comentari:

  1. M'ha encantat aquesta entrada (la primera que he llegit, a l'atzar) i m'hi he sentit molt i molt identificada... només que jo ploro més aviat els dilluns al vespre! :)

    ResponElimina