dijous, 25 d’octubre de 2012

Per les rutes amigues

Aquests homes que recullen plàtans al sol
em semblen formigues que algú va socarrant amb una lupa.
M'ho miro des de l'autobús, que té els vidres entelats de calor.
Sua l'autobús,
suen els bananos,
suen els homes que treballen als bananos
i suen les cases d'uralita dels homes que treballen als bananos,
unes bombolles grises que fan xupxup i regalimen tòxiques
(a la cantonada un gos i un bebé que gateja llepen les gotes que van lliscant).
La Yamilet, una jubilada encantadora que seu al meu costat, es descorda els botons del coll i es venta amb un prospecte del banc que ha trobat pel bolso.
Hi ha tantes vides possibles que m'agafa vertigen.
I tot és tan tan així com podria ser tan tan d'una altra manera.

Al campament soparé plàtan fregit pensant en els homes formiga
i després, que ens hauran preparat nit de discoteca com a les colònies del cole, les ballaré totes amb la Yamilet.

divendres, 19 d’octubre de 2012

Enyorança amarga de la terra

El metge passejava per la coberta, esquivant els cossos dels mariners morts, i anotava en una llibreta: quaranta-u, quaranta-dos, quaranta-tres. Havien perdut a més de tres quartes parts de la tripulació, estesos amb els ulls en blanc sobre la fusta xopa. El doctor va examinar els cadàvers musculosos i morenos: l'estat de les mucoses, la rigidesa corporal i la dentadura, i va escriure al costat del quaranta-tres el diagnòstic: escorbut.
Mal de mar, va dir-li al capità, i així quedà per a la història.

Jo sé que s'equivocava: era mal de pàtria.