diumenge, 27 d’abril de 2014

La brisa

A prop de la llum, cremant com mosquits, els homes
feien glops llargs
i descordant-se el botó del coll,
mirant la platja,
seguien el ritme amb els peus.
A mi els talons em bullien.
Tenia una pena grossa a dintre
repartida entre els ulls i la panxa.
I ballar així,
com una boja,
aquesta tarantel·la amb tu
i, per fi,
curar-nos.

El mar, per nosaltres, s’obria la cremallera i ens deia Entreu. Que vinguin també els homes que no ballen, i que tot es dissolgui.
Estareu en pau
reposant a la meva sorra
i oblidareu
si la funció que feu
té un sentit prim o el té ample,
i quin gust té l’angoixa quan retorna com els alls
perquè el pensament se us infla.

Una fila llarguíssima de roba
seguint la ralla de l’aigua.
Deuríem ser uns dosmil
en remull
trepitjant coralls vermells,
uns ofegant-nos més que els altres.

I així, nedant perduts
beguts
i despullats,
una redempció impossible
-perquè mai hi ha hagut pecat,
perquè mai hi ha hagut cap jutge-
va caure a sobre nostre, com una llum
com una olor
com una BRISA.

1 comentari: