dimarts, 29 de desembre de 2015

El Palau Badi


Si haguessis vist el Palau Badi, immens com un poble, arrassat: només en quedaven els fonaments de pedra taronja. Passejant entre les runes qualsevol podia imaginar-se la magnitut del Palau en altres temps: l’elegància de les habitacions, els menjadors i les cuines, el jardí exhuberant…

Vull que el que tinc mai se m’escapi
Vull que el que tinc mai se m’escapi
Canto entre els tarongers que han plantat al mig del pati.

Podia semblar que veies una taula llarguíssima
plena de convidats i de plats i de copes,
allà on ara hi ha
un niu ample de cigonyes
(els seus excrements regalimen per les parets 
d’on abans hi penjaven quadres 
i catifes de vellut).
La imatge és tan depriment com esperançadora:
pitjors imperis han caigut.
I t’apreto la mà amb força.

dimarts, 3 de març de 2015

Allá va mi pena, donada a la ciencia


Yo me odio cuando me siento desgraciada y digo ¡bien!, ojalá esta sensación se convierta en una verdad absoluta, en algo que se pueda compartir y sirva para que alguien se entienda un poco más. Eso es lo que no hay que hacer. Alargar la desgracia hasta la mesa de escribir leyes y sentir placer por haber descubierto una. Dar tu pena a la ciencia. Eso es lo que no se hace. ¿Qué tipo de recompensa (de tarado) es que alguien pueda reconocerse en tus leyes? ¿Cómo eso puede convertir la pena en otra cosa?  

Me siento desgraciada los jueves por la tarde cuando hemos hablado del futuro.

Tengo miedo porque sé que soy la misma ahora

Que cuando te llame a las tres de la madrugada doce veces seguidas

Que cuando aporree la puerta de tu casa para que me abras

Que cuando robe taxis y secuestre aviones.


Lo dijo un tío en silla de ruedas de un reportaje de jóvenes en silla de ruedas. Dijo: no soy fuerte ahora que me ha pasado esto, era fuerte antes del accidente pero ahora lo demuestro. Yo no estaré loca por ti como una cabra, como un monstruo, como una actriz, si algún día te tengo que echar de menos; lo estoy ahora que puedo venir a verte a las dos a las cuatro y a las siete, ahora que nos vamos de viaje y a cenar y duermo contigo los miércoles y los viernes.


Los miércoles y los viernes del mundo acercándose a mi yo del futuro como un viento.


Lo dijo un niño obeso que me crucé por la calle un día y casi me muero de la risa. Estaba hablando con su madre con una cara de superofendido muy graciosa y le dijo: tu em vas dir que si desitjava molt una cosa, es faria realitat i, en canvi, mira!


Los miércoles y los viernes del mundo acercándose a mi yo del futuro como un viento. Y yo deseando más fuerte que lo que fuera que deseaba el niño, mucho más fuerte, como un tsunami de energía que sudara mi cuerpo (ecs), que tú estés en todos. Y un miedo que no puedo explicar más de tres veces seguidas para no atraerlo (solamente va a ser una vez tecleado, una vez tecleado no es significante para las fuerzas magnéticas del universo). Un miedo de que una noche, mirándome al espejo, se me aparezca el niño obeso, como se aparece la Verónica si la nombras a las tres y trentaytrés, y se ría de mi cara como yo me reí de la suya.

dimecres, 18 de febrer de 2015

Làmpares


Jo podria haver trencat la làmpara. I estar contenta perquè per fi trenco làmpares,
1) Trencar làmpares que no t’agraden és desitjable.
Les persones valentes agafarien la làmpara i la tirarien al terra amb les dues mans.
Però poden viure sense llum de làmpara.
Ah.
Aquest és un punt important.
2) Les persones valentes ho són perquè creuen, o saben, que necessiten menys coses. O perquè no són previsores.
Un dia vaig anar a una reunió de previsors i tots eren porucs. Portaven unes llibretes de més de mil pàgines amb totes les amenaces que hi ha en una ciutat com Barcelona. Alguns no van venir perquè no volien sortir de casa.
Jo podria haver trencat la làmpara que penjava del menjador de la meva àvia. Una làmpara horrorosa amb cristallets que penjaven, com del menjador del Titànic. Però no. I cada diumenge dinàvem al voltant de la làmpara gegant, com si fos un més de la família.
Estigueu contents perquè teniu llum, i no us queixeu per si la làmpara és lletja. Això deien les mares.
3) Les mares són previsores.
No us banyeu a la piscina abans que hagin passat les dues hores de la digestió.
No vagis a dormir després de les dotze.
I la làmpara penjava del menjador de la meva àvia insultant-nos amb la seva brillantor de botiga de vint duros.
Però arriba el 18 de febrer del 2015 i passa l'accident: la meva àvia trenca la làmpara mentre la neteja amb un drap. Els vidres s'escampen per sota de cadires i de taules, i de tota aquella exhuberància, només en queda la bombeta nua, aguantant-se d'un fil prim.
L'àvia truca a la mare i sembla contenta. Diu que li fa l'efecte que ara, al menjador, hi ha molta més llum, i que el diumenge que ve ens veurem millor les cares. 
I ara ve un avís pels atrevits:
pobre del que em digui que hauria d’haver trencat la làmpara abans, 
que al final de la història tot és molt fàcil.
4) Si hi ha una cosa pitjor que els porucs que suporten làmpares horribles per por de dinar a les fosques, són els que van de valents amb les vides dels altres.
I també pobre del que em digui que es diu làmpada i no làmpara. LÀMPARA LÀMPARA LÀMPARA. Que estic cansada de savis.