dimecres, 10 d’agost de 2016

Podria semblar autoajuda però són confessions d'ansiosa


Se’m moren les plantes
perquè les rego amb la histèria
que m’embruta la saba.
Perquè me les deixo als avions i als trens
que agafo impacient
per lligar-me les vostres ànimes als peus
-com una polsera al turmell que es perd a la primera de canvi.
Perquè la meva atenció està tan nerviosa que,
malgrat hi pensa tot el dia,
és incapaç de seguir el ritme de la seva lentitud.
Se'm moren les plantes en pandèmia.
Inspirar en 4 expirar en 8.
Brindar amb cervesa.
Canviar el capitalisme de les nostres voluntats
per tot el que el ventre pot pair
i sentir-nos sàvies
i propietàries d’alguna cosa més enllà d’aquest neguit
que ens diu ‘Agafa tot el que puguis i corre’
-com s’atraquen supermercats quan arriba el pànic.

A dintre meu hi ha una dona que em reclama
-com una nena que diu ‘Mama, mira!’,
i es llença al mar i neda lluny i res l’atura.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada