dissabte, 7 de gener de 2017

La noche está para un reggaetón lento

En aquest jardí preciós,
que és de cartró i pintura,
puc estar contenta o molt trista
de tot aquest temps que tinc
sense propòsit
ni deures explícits.
I quan m’agafa l’avorriment,
com a les bèsties tancades a la gàbia,
m’estiro a la voreta de la meva pau mental,
que s’acaba en un abisme
en línia recta,
i estiro un braç que deixo al buit
i el balancejo.
I crido Tu!
a aquell que s’aguanta penjant només d’un dit
i li dic Parlem-ne d’això de viure.
I no passa casi mai
però alguna vegada
de la conversa en trec una idea nova,
com un gran premi,
i me la penjo entre les meves herbes
amb orgull,
per si l’últim dia algú
va passant revista
del jardí de cadascú.

1 comentari: